En teoria, Pedro Sánchez necessita que Quim Torra segueixi sent president de la Generalitat per estabilitzar la situació. Si Torra perdés el càrrec i es convoquessin eleccions, ERC podria guanyar les eleccions autonòmiques i l'entorn convergent quedaria fora de control, sense un paper definit en el pla socialista de pacte i distensió.

La monarquia intenta frenar el conflicte nacional entre Catalunya i Espanya elevant la lluita pel poder a les elits de Madrid i Barcelona. L’Estat sembla que ha aconseguit que, de moment, ja no es parli tant de si Catalunya assolirà o no la independència, com més aviat de qui manarà a Espanya i en quins termes ho farà. (…)

És difícil no pensar en el cas Banca Catalana, fins i tot amb certa nostàlgia, veient l'èpica gesticulatòria que el president Quim Torra mira d'esprémer de la sentència d'inhabilitació de la junta electoral Espanyola. Puigdemont ja està amortitzat. Ja té l'acta d'Eurodiputat que l'entorn del club Churchill i el col·lectiu Treva i Pau li va prometre si defensava la necessitat d'un segon referèndum i beneïa el pacte amb els socialistes a la diputació de Barcelona. (….)

No és casualitat que la justícia belga hagi suspès l'euro ordre contra Puigdemont just el mateix dia que ERC anunciava un acord per investir Pedro Sánchez. Gabriel Rufián té raó de dir que Puigdemont campa lliure per Europa gràcies a Junqueras. El que no diu és que l'objectiu del líder d'ERC és utilitzar el seu sacrifici per substituir els convergents en el paper de nens privilegiats del règim del 78. (…)

Aquest Nadal m'han caigut a les mans dues biografies de Hitler que tenen la virtut de no deixar-se absorbir per la llegenda negra creada per l'impacte de l'Holocaust, el trauma de la guerra i els interessos més o menys cínics de les potències vencedores. Totes dues lamenten que els historiadors que l'han estudiat fins ara s'hagin deixat dominar pel clima de ressentiment i demonització que envolta el personatge. (…)

La sentència de la Cort Europea ha empès el conflicte català a la seva fase tràgica. Els líders polítics de Madrid i Barcelona han perdut definitivament el control de la situació i ara Espanya és com un vaixell sense orsa ni cartes de navegació a la mercè del vent i les onades. (…)

La victòria de Boris Johnson és segurament el triomf més clar que la democràcia ha viscut els darrers anys. Com sempre des de l'edat mitjana, Anglaterra encapçala la lluita per la defensa de la llibertat al món, mentre Catalunya es deixa arrossegar pels seus fantasmes, després d'haver estat la primera a alçar-se contra els abusos de poder. (…)

Un amic que hi entén de lleis em diu que quan s'esgoti la comèdia judicial que els espanyols han engegat contra el procés a base de fets consumats, ens trobarem al mateix lloc que érem la nit de l'1 d'octubre. El fet que els espanyols s'agafin a les lleis de transitorietat i als resultats de les eleccions per justificar-se, fins i tot ara que hi ha sentències fermes, ja deixa entreveure que se saben en fals. (…)

Amb els elements que reben de Barcelona, les elits de Madrid ja fa temps que no pateixen per la independència de Catalunya. Tot i així els fa por que, com ha passat de manera recurrent, el conflicte català doni als perdedors de la Transició la possibilitat d'accedir als òrgans de govern de l'Estat. Les quatre guerres civils que Espanya ha patit des del segle XIX han començat totes amb revoltes a Catalunya (….)

No és casualitat que el PSC flirtegi amb la possibilitat d'acabar amb la immersió lingüística justament ara que Ciutadans se'n va a l'aigua i que VOX creix com l'escuma. Quan el futur es veu negre acostuma a passar que la història t'arrossega cap al passat com els remolins que fan els transatlàntics en el moment d'enfonsar-se en la immensitat de l'oceà (…)

L'únic obstacle que impedeix la investidura de Pedro Sánchez és l'empresonament d'Oriol Junqueras, tot i que la presó també podria ser finalment l'incentiu que la fes possible, en l'actual guerra de nervis. El líder d'ERC no vol tornar a ser el cornut que pagui el beure. La darrera vegada que va intentar passar la mà per la cara als convergents, va acabar menjant-se els plats trencats de Mas i Puigdemont. (…)

El tema de les eleccions de diumenge no és ni la unitat d'Espanya ni la llibertat de Catalunya, és la maduresa dels votants independentistes. Per primera vegada des de l'1 d'octubre, la majoria d'electors tenen plena consciència que els partits que defensen l'autodeterminació estan liderats per titelles. Des de la transició que la violència de Madrid no abocava tant els catalans al realisme. (…)

(…) Les bases del malestar actual es van posar ja fa molts anys, quan Catalunya tot just estrenava la seva autonomia. Quim Torra és la degeneració del pujolisme clàssic, sempre trampós i pagesívol, sempre fàcil d'escarnir, però sempre victoriós. El populisme és un carlisme d'origen pagès i botiguer, però ha sigut als grans despatxos de les grans ciutats cosmopolites on s'ha pastat la infantilització dels polítics i de les masses. (…)

Diuen els estudis científics que quan una persona es troba en una situació que li recorda una mala experiència la química del seu cos canvia i recupera els patrons que el van ajudar a sobreviure. El cos recorda més enllà de la nostra voluntat i de la nostra memòria conscient. Un cas extrem seria el del soldat que ha tornat del front i corre a refugiar-se sota d'una taula perquè ha sentit espetegar una porta o un cobert que queia a terra. (…)

(…) És possible que, els propers anys, Londres passi penes i treballs per adaptar-se a la nova situació, però a la llarga tornarà a definir els ideals de llibertat del món democràtic. Johnson i els seus col·laboradors no han buscat sortides fàcils que acontentessin a tothom. Tampoc no han intentat ampliar la base, ni s'han inventat problemes de convivència per excusar la dificultat de l'empresa que tenien al davant. (…)

(…) Quan l’Aznar va entrar de director, després del cessament de Galinsoga, de seguida va trucar a Pla i el va convidar a dinar. Aznar era un home sociable, tenia amistat amb l’escriptor. Com que volia que col·laborés al diari, va mirar d’orientar la conversa. Va fer una explicació llarga, plena d’elogis a la prosa de Pla i als temps que havien passat junts durant la guerra. Llavors quan li va semblar oportú va plantejar el motiu de la trobada. Li va demanar que col·laborés al diari. (…)

(…) Ens hem d'acostumar a la provisionalitat i a votar amb el nas tapat, només per fer mal a l'adversari. La provisionalitat és l'escenari que més marge dóna a Catalunya per mantenir oberta la ferida i alimentar una fornada nova de dirigents que no estiguin lligats de mans i peus a Espanya. No ens hem de deixar influir per la propaganda ni parar atenció a les xarlotades que el sistema ens posa davant del nas contínuament per irritar-nos i fer-nos actuar segons els seus interessos. (…)

Diuen, diuen, diuen que el pla de Pedro Sánchez és fer de Zapatero, però una mica més a prop de l'abisme. La idea és aprofitar les sentències per prometre una consulta sobre finançament que es pugui incloure a la Constitució. Per poder donar als catalans uns furs en miniatura primer cal deixar clar que l'Estat és l'amo incontestable del corral. Castigar fort els polítics que van fer trontollar Madrid amb la seva pantomima, és imprescindible perquè la reconciliació sigui possible.(…)

(…) Els espanyols semblen més còmodes que mai en el debat amb Catalunya ara que han aconseguit posar en circulació l'espantall del terrorisme. Espanya no sap viure sense el terrorisme perquè és un imperi. Si realment fos una nació, la desaparició d'ETA hauria millorat el nivell de la discussió política, enlloc de degradar-la. Però Espanya necessita províncies rebels per existir. (…)

(…) Igual que el feminisme evolucionarà a mesura que les seves estratègies topin amb la realitat, també evolucionarà la política del país, a mesura que s'enquisti el conflicte amb Espanya. A poc a poc, això que alguns anomenen la ultradreta es veurà que ha sigut el germen d'un conservadorisme català de nova planta. No hi podia haver, de fet, un conservadorisme català mentre un gruix significatiu del país no comprengués que l'única manera de resoldre el problema nacional és plantar cara a Espanya (…)